Història d'aquelles a explicar als nets, d'aquelles que justifiquen escriure-la a la llarguíssima novela que suposa la vida d'una persona, si si, la mateixa història que t'expliquen i la única paraula que s'et passa pel cap és "que guay", en una mostra del poc vocabulari que tenim per expressar aquesta sensació que transmet la paraula "guay".
La cosa està en que una dona es va trovar, tot voltant per un bosc (a saber quin), un lleó molt malferit. La dona no va poder fer altre cosa, desprès de trovar-se al pobre animal a punt de morir, que portar-lo cap a casa seva i aplicar-li un tractament adeqüat fins que el carnívor es recuperés.
Quan aixó va succeïr, la dona va arrivar a la conclusió de que aquell animal no podía viure al mateix sostre que ella, i tot lamentat-se d'aquella perdua, va haver de portar el lleó al zoológic més proper.
Uns dies després, va tornar al zoologic, i quan va passar per la gàvia on hi teníen al lleó, va passar aixó:
Estic segur que la dona li deuria ensenyar als seus nets aquella cançó de "El lleó, no em fa por, pam-i-pipa pam-i-pipa..."
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada